Bategar

1515142738_376562_1515143563_sumario_normal_recorte1L’any 89 es va estrenar Longtime companion (Compañeros inseparables), la primera pel·lícula en tractar obertament el tema de la Sida i també, m’atreviria a dir, una de les primeres a mostrar les relacions homosexuals en tota la seva quotidianitat i normalitat. Tot i que aquí es va estrenar al 92, va arribar força abans que Philadelphia, la pel·lícula que va obrir el tema a escala mainstream.

Potser és un film que ha quedat en l’oblit, però jo encara recordo la impressió que Longtime companion em va causar. Pocs temps abans, i sent només una adolescent, havia vist de molt a prop un amic de la meva família morir d’aquesta horrible malaltia, que alguns volien entendre com un càstig diví per qui sap quina raó absurda. Aquella pel·lícula explicava les coses d’una manera molt diferent, propera i emotiva, mostrant una sèrie de personatges que estimaven i patien com tots, en més o menys mesura, farem a les nostres vides.

He tornat a pensar en Longtime Companion mentre veia 120 pulsaciones por minuto, de Robin Campillo. El film s’ambienta precisament en aquell any 89, quan la Sida encara era un enemic massa nou i desconegut, que s’acarnissava amb el col·lectiu homosexual, que es va haver d’organitzar i autogestionar per plantar cara a la malaltia i a alguna cosa pitjor, la incomprensió de la societat i el menyspreu dels polítics i les empreses farmacèutiques. Això és precisament el que ens explica aquest film que, com es dedueix pel seu títol, ens fa bategar amb intensitat des de la primera seqüència dels activistes d’Act Up francesos fins a la dolorosa història d’amor que centra la seva part final.

Robin Campillo és un director que s’ha fet més popular com a guionista de La clase, de Laurent Cantet, i com en aquell film, centra els seus esforços en retratar amb mirada de documental el comportament del col·lectiu, en aquest cas el grup d’activistes d’Act Up a París. Les seves assemblees són el fil conductor de la pel·lícula, espai que no només serveix per recordar les dificultats que van haver de superar en la lluita contra la sida sinó per  desplegar el discurs polític del film, un recordatori de la batalla que encara no ha acabat. Entremig veiem les accions reivindicatives d’Act Up, les desfilades del Gay Parade, les nits a les discoteques, i la història d’amor entre Nathan i Sean, crua i preciosa.

En moltes escenes, la càmera s’acosta tant als personatges, està tan ficada dins l’escena, que acaba captant la pols de l’ambient, les partícules que suren en l’aire. Partícules gairebé invisibles, com el virus de la sida que és tan present i que no es veu, però que és capaç de situar els personatges al límit entre la vida i la mort. La pel·lícula també es mou entre aquests extrems, entre els cossos immòbils de les protestes, dels malalts a l’hospital, dels morts; i els cossos que salten i ballen, que riuen, estimen, i que més que cap altra cosa, volen viure.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s