Banys de sang estivals

Aquest estiu s’han estrenat algunes pel·lícules bastant cafres i salvatges, us les comento per si us ve de gust un bany de sang.

revenge-pelicula-critica-catala

Revenge

A mitjans agost i en sessions gairebé clandestines es va estrenar Revenge, de la debutant Coralie Fargeat, que va guanyar el premi a la millor direcció al festival de Sitges 2017.

La pel·lícula respon al format pulp i el subgènere del cinema explotation conegut com a “rape and revenge”, que va sortir a partir dels anys setanta, coincidint amb la volada que agafava en aquell moment el moviment feminista. És a dir, mentre que les dones alçaven la veu reclamant els seus drets, el cinema les mostrava com a cossos dels que es podia abusar lliurement.

A Revenge és la protagonista la que pren les regnes de la seva venjança, una manera de dir que la dona avui pren el control de la seva vida i que no necessita un mascle justicier que la defensi, com passa en films com “Perros de paja” o les pelis de Charles Bronson. En molts llocs se l’ha presentat com un Tarantino feminista, quan de fet Kill Bill, que és clarament un referent, ja ens planteja una situació similar: una dona agredida/violada que decideix prendre’s la justícia pel seu compte i executar la venjança contra els seus agressors. Tal qual a Revenge.

El film, protagonitzat per Matilda Lutz, relata la història d’una Lolita que acompanya al seu amant casat en la trobada anual que aquest celebra amb dos amics més per anar de caça. La noia, desperta ràpidament l’interès dels altres dos i tot plegat deriva en una agressió gairebé mortal. O això creuen ells, que abandonen la noia pensant que és morta. Però ella retorna a la vida i iniciarà un procés de reconstrucció i venjança.

El més interessant de Revenge és, precisament, aquest procés de reconstrucció del personatge, que passa de ser una Lolita vestida de rosa a una guerrera estil Mad Max amb reminiscències de Rambo, convertida en una caçadora implacable dels seus agressors.

El film destaca per la seva aposta esteticista, molt en la línia d’un cert cinema francès avantguardista que treu partit de la música electrònica, els efectes de so i la posada en escena artificiosa. També aconsegueix fer brillar el desert amb colors vius i treure un gran partir de l’escenografia, especialment de l’espectacular casa on té lloc una delirant persecució. Son aquests moments que fan de Revenge un sanguinari però divertit joc del gat i la rata.

mama-papa-cage-critica

Mamá y papá

Estrenada aquesta mateixa setmana, aquesta pel·lícula també té una certa vocació pulp, agafant com a referència en aquest cas les pel·lícules de zombies i un cert cinema dels anys setanta en general, com queda clar ja des dels títols de crèdit amb aire retro.

En aquest cas veiem com una estranya epidèmia comença a afectar les famílies americanes, que fa que els pares i mares comencin a atacar de forma extremadament violenta els seus propis fills.

De rerefons hi ha una reflexió sobre la crisi de la mitjana edat i dels pares i mares saturats per la paternitat i l’educació dels fills, tot i que podria anar molt més enllà del que la pel·lícula ho porta. En canvi, el director Brian Taylor ha preferit carregar les tintes en les seqüències de les agressions i convertir allò que comença com a comèdia negra irreverent en tot un festival d’explosions, batalles, agressions i sang a dojo. Al seu favor, un Nicolas Cage traient partit de la seva faceta més esbojarrada i esquizofrènica.

 

thoroughbreds_purasangre-critica-catala

Purasangre

Aquesta pel·lícula, que també s’ha estrenat mig d’estranquis a l’agost, és una de les més suggeridores de la trista cartellera d’aquest estiu. Arribava precedida per les bones crítiques aconseguides al festival de Sundance i per la seva original proposta de thriller “raruno” al voltant de dues amigues que es retroben després d’uns anys separades i que, juntes, planificaran un assassinat.

La història i fins i tot el tipus de relació entre les dues amigues remet a les Criaturas celestiales de Peter Jackson, o fins i tot a Les diabòliques de Clouzot, però Purasangre aconsegueix marcar un estil propi, sobretot a la primera mitja part del film, amb la seva posada en escena, el ritme de la narració, les converses absurdes i la música inquietant que sembla treta del cinema de samurais. A destacar un dels darrers papers interpretats pel desaparegut Anton Yelchin.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s