Apunts en calent sobre ‘Babylon’

Fora de tres o quatre moments de lucidesa, la peli de Damien Chazelle em sembla absurdament absurda, per definir-la d’alguna manera. Un Baz Luhrman amb poca classe, que a ratos vol ser simpàtica com The Artist, que pretén vendre una gran celebració del cinema quan ella mateixa s’estimba en una deriva post-moderna sense sortida, una mica com passa amb part d’un cert cinema actual. De la passió per l’escatologia i el mal gust d’aquest cine post-modern també en podríem parlar (Blonde, Triangle of sadness….)

No m’ha agradat la revisió que fa de la història del cinema, un refregit de fets reals i fets inventats. Es reescriuen, reimaginen, reinventen els fets, especialment per encaixar-hi uns criteris de diversitat bastant postissos i increïbles. Al final es mostra un món fora de qualsevol època i referent on costa de reconèixer allò que t’estan explicant.

Li reconec a la peli capacitat de magnetisme, i sí que m’han agradat algunes coses, com la part del rodatge de la peli muda, una batalla trepidant i divertida en contraposició al tedi de rodar les seqüències de cinema sonor, com dient que tot era més divertit quan era més punky. També els apunts de la periodista de cotilleos, i l’escena final del Brad Pitt (ell també està molt bé en general). La Margot Robbie, en camí d’encasellar-se fent papers de Margot Robbie. L’homenatge al cinema, visualment bonic però ja està vist.

PD: Espero que Babylon serveixi per posar de moda a Scriabin, citat no una, sino dues vegades a la pel·lícula, tot i que la història de que es va trencar els dits juraria que és falsa. I a banda de pianista, era compositor. Per a més informació, busqueu el “El poema de l’èxtasi”.